gumets

La Catosfera Literària

Molts ja ho haureu vist per alguna o altra o altra o altra o altra o altra o altra o altra banda. Aquests dies la notícia s'està estenent per tot de mitjans d'informació, i els enllaço per simple futura antropologia pròpia.
Gràcies (gràcies de veritat) a Cossetània i a l'empenta d'uns quants blogaires que han mogut tots els fils per aconseguir-ho, es publica La Catosfera Literària, llibre amb 100 textos de diferents blogs en català, entre els quals un de gumets.
No és la primera vegada que algun text meu es publica, però sí la primera en que es fa amb una tirada i un impacte mediàtic com aquest.
Per molt que ens vulguem definir i reivindicar per les pantalles, els teclats i l'internet-ciberestelar, el paper sempre tira. Potser per una idea romàntica de passar a la història amb un element tangible, potser per aquella espècie de mania que encara em fa comprar cds i dvds originals quan el que contenen m'entusiasma.
Estic segur que no faltarà qualitat en els textos del llibre, ja que no dubto que gran part de la literatura interessant en català s'està fent aquí, ara mateix, als blogs. Però no sé si La Catosfera Literària serà un gran llibre, precisament perquè sempre he dubtat de la real existència d'aquest concepte de comunitat que és la catosfera (paraula quasi tan lletja com bloc, aprofito per dir-ho).
D'altra banda, el que sí que demostra és que d'un espai tan endogàmic i oportunista com és la blogosfera, en poden sorgir projectes interessants. Projectes que em poden arribar a fer pensar que sí, que potser sí, que en el fons podem imaginar que som una mica com una comunitat ben avinguda.
I al final, i en realitat, tot això fa molta il·lusió.
Demà es fa la presentació/trobada d'autors a Vallromanes, i com no podia ser d'altra manera, jo hi seré!

ii

em sorprenc a mi mateix creant discussions imaginàries. que si el veí té la música forta, que si a la carnisseria m'han donat botifarres caducades, que si li dic a un convergent a la cara que convergència és una vergonya encara més gran que esquerra i tot. em sorprenc i penso que bé, que ja està bé que el meu cap crei diàlegs. potser algun dia els aprofitaré per omplir el meu culebrot rancúnia, que s'emetrà de dilluns a divendres a la franja de la son. em sorprenc i em torno a discutir, ara amb mi mateix, per saber si de veritat necessito crear-me situacions indignantòfiles per tal d'autoproveir-me de falsa adrenalina. per sort, a les meves discussions imaginàries, sempre acabo guanyant jo. de llarg. i s'agraeix.

No hi ha qui ho entengui

La Cosa. Capítol 12: Menjar (ii)

|en episodis anteriors|

La Cosa és la típica italiana pija no gaire alta que s'intenta cuidar.
I dic que s'intenta cuidar, primer, perquè es traumatitza per la més mínima rascada que es faci a la pell (com si fos una ferida oberta que l'hagués de portar a la tomba), i segon perquè, tot i que no està grassa, diu que es vol aprimar.

Però té problemes per entendre el concepte de fer règim. Entre d'altres coses estranyes, s'aplica una espècie d'injeccions a l'abdomen per aconseguir no sé ben bé què. Ni ganes de saber-ho. Ho deu explicar alguna d'aquestes revistes horribles sobre la dona i la bellesa que ella es mira. I no ho entenc, perquè després d'anar-se a punxar, sempre es menja tota una exquisida selecció de marranades. Deuen ser injeccions miraculoses.
Però el millor va ser aquella barreja fastigosa de sàlvia, suc de llimona i pebre vermell que es va estar bevent durant uns quants dies seguits. I només bevia això, allà, estirada al sofà amb una ampolla que contenia un líquid marronós i lleig. Jo no n'hagués fet ni un sol glop, i d'aquí dedueixo que la Raffaella ha de tenir, ben amagadeta dins del seu caparró, una mica de força de voluntat.

Però tinc ben clar que no va complir les regles i que la barreja no va ser l'únic que bebia durant aquells dies. Sé del cert que com a mínim menjava galetetes. I en part me n'alegro: imagina que li agafa un xungo per fer aquestes dietes i que me n'he d'ocupar jo!

i

mai m'he fet gaire mal de veritat. com a molt me n'he fet d'aquell del que no es pot presumir o del que fins i tot fa certa vergonya d'explicar. d'aquell que quan el comentes, qui escolta es queda amb cara d'i què? unes torçades de turmell no impressionen, i un cop al còccix no es pot comparar amb un simple braç trencat. que, posats a xulejar, no puc ni dir que he entrat a un quiròfan per operar-me de fimosi o per treure'm l'apèndix. per intentar arreglar la falta de vidilla mèdica podria afirmar que estic parlant de mals físics i que no pretenc (però que a la vegada estic insinuant) dir que em sento igualment verge dels romàntics mals de cor. quina gran manera de ser pedant i de deixar clar que qualsevol poeta en el meu lloc, amb tanta falta de dolor físic, començaria a parlar de ferides metafòriques. però no penso continuar per aquí, a mi també em va la prosa. que a vegades m'agradaria ensenyar alguna ferida de guerra més gran que aquelles petites marques de granots púbers, o vessar una mica de sang, com sembla que tan impressiona a totes les noies i nois innocents quan surt a les pelis. per sort, i per glòria meva i de la meva reputació bèl·lica, sempre em quedaran les marques de cremades de patum. tot i que aquest any serà complicat fer-me'n.

Visió

La Cosa. Capítol 11: La televisió (ii)

|en episodis anteriors|

Sembla ser que les nostres insinuacions donen fruits. Definitivament, i després de fer-la patir uns quants dies amb una tele que no funciona, la Raffaella diu que ens en compra una de nova.
Visca!
En el fons l'entenc. Passar-se el dia al sofà sense tele ha de ser una mica més avorrit que fer-ho amb tele. I això es nota.
Però La Cosa és un pou de sorpreses.
Al pis ja celebràvem la nostra victòria quan al seu interior, la mandra ja havia guanyat a l'avorriment. Que aixecar-se del sofà per comprar una tele cansa, vaja.
Vam haver d'aplaçar celebracions indefinidament, ja que l'endemà la Raffaella va marxar amb una amiga a fer un viatge a Málaga.
Quan va tornar, dies després, ens va explicar que la seva amiga s'havia aprofitat d'ella. Que li havia hagut de pagar tot el viatge i capricis perquè havia fet veure que no portava diners. Que s'havia acabat això de gastar.
Que ens quedàvem sense tele.

Mitjons

Sóc un mitjó. Un mitjó curt, taronja i feliç. Feliç perquè, després de molt temps, he aconseguit arribar a la meva fita. Aquells dies en que jo vivia penjat cap per avall, de l'aire net tothom en cantava les mil meravelles. I avui, després de molt esforç, ha estat el gran dia. Avui tot és més net, més pur; avui he aconseguit ventilació natural.

Sóc jo amb un mitjó foradat. Segur que si tingués enteniment, el pobre mitjó se n'adonaria, que avui és l'últim dia que el porto. Que ara mateix sóc a la botiga comprant-ne uns de nous que el substituiran. Que aquesta nit anirà a parar a la brossa.

*aquest text es basa en fets tan reals com la vida misma.

La Cosa. Capítol 10: Privadesa

|en episodis anteriors|

En un pis d'estudiants, el límit on comença la privadesa és sovint poc definit. I no passa res.
Però hi ha aspectes elementals que són de sentit comú.

Vaja, que de la mateixa manera que qualsevol em diria que no li puc agafar el seu raspall de dents, la seva esponja o els seus calçotets bruts, és il·lícit que ella m'agafi el fil dental.
És lleig. Buscar-lo i trobar-lo al costat de la Raffaella és lleig.
Però bé, vaig pensar que els italians tindrien costums curiosos amb els fils dentals. No passa res. Només s'ha d'aprendre a respectar les cultures veïnes.

Uns dies després, l'ensurt va ser molt més gran.
Situació: vaig arribar tard i ella ja dormia; per tant, ella no sabia que jo estava al pis.
Quan jo ja era al llit, vaig sentir que la Raffaella intentava entrar a la meva habitació.
El primer que vaig pensar va ser què collons estava intentant fer la Cosa. Agafar el meu llit (més gran i millor que el seu)? estrangular-me mentre dormo? Preguntar-me si tinc maria?
El segon, en la sort que tinc d'haver agafat el costum, quan tenia parella, de tancar el baldó de la porta.

Uns dies després vaig rebre una explicació: ella havia agafat por i havia anat pel pis buscant algú per estar més segura.
Pot ser que a vegades jo sigui una mica massa primmirat i ella en realitat no sigui com us l'explico?
No. Que ella pugui sentir por, no vol dir que no sigui La Cosa.

Segrest

Demà divendres dia 2, a la inauguració del festival de curtmetratges en català fic cat (no us talleu, consulteu-ne el programa), es presentarà fora de concurs el curt en el qual he participat, segrest.
No cal tenir grans dots de mag per endevinar-ho: va d'un segrest. O no, ves a saber, amb la moda aquesta dels girs inesperats.
L'estrena és a les sis de la tarda al Casino Municipal de Roda de Berà (per si algú hi passa el pont a prop, no hi haurà piscolabis però sí una bona selecció de curts).
Em fa molta vergonya (veure'm i que em vegin), és veritat, i crec no estar a l'alçada com actor, però en el fons fa bastanta il·lusió.

(podeu veure el cartell en gran si cliqueu a la imatge)

Coloms missatgers

Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!

(Ja sé com és que els coloms missatgers saben on portar el missatge. Simplement tornen al niu on van néixer... )

Incògnites infantils innocents que falten per perdre: quatre.

La Cosa. Capítol 9: Comoditat

|en episodis anteriors|

He parlat altres vegades de les seves amigues. Són llestes per interès i curtetes a més no poder.
El fet és que la Raffaella se'n va portar una al pis, per estar-hi uns dies. A nosaltres no ens fa res, sempre hi ha amics que venen i van, i poden passar alguna nit amb nosaltres. Però no us podeu ni imaginar quina era la idea d'aquestes dues coses. Bé sí, podeu pensar que van passar 4 dies estirades als sofàs del menjador.

I encertareu.
Suposo que el seu pla era provar quant temps podien sobreviure estirades mirant la televisió. Durant el dia, al sofà, durant la nit, al sofà. Fumant, mirant la televisió, dormint. Al sofà.

No sé si podeu arribar a copsar el concepte, però us ben asseguro que nosaltres vam flipar. Vaja, que a partir del segon dia vam començar a fer el màxim de soroll (amb la televisió, amb l'exprimidor de taronges, amb els coberts, caminant, mastegant cereals,...) quan dormien, per intentar despertar-les i que desapareguessin de la nostra vista.

Però res, per molt soroll que féssim i per molt que intentéssim molestar-les, estaven absortes al seu món i no hi havia qui aconseguís apoderar-se del sofà (ni del menjador) que ocupaven, així que només va quedar l'opció de la bronca oral.
Suposo que la separació de l'àmbit tèxtil dels sofàs i els seus culs va causar un trastorn en el seu caràcter i finalment es van enfadar. La cosa amiga de La Cosa va desaparèixer i no l'hem tornat a veure més.

Un dia després, la Raffaella va anar visitant un per un a cada habitant del pis i ens va anar preguntant si podia comprar-se un sofà llit pel menjador.
Podeu imaginar la resposta.

The Sopranos

La considerada com a 'primera' de totes aquestes sèries de gran qualitat de les que ara gaudim és, per sobre de tot, una gran faula. Amb homes armats en comptes d'animals, i on el bé i el mal s'entrecreuen per mostrar-se com una sola cosa independent; però una gran faula.
The Sopranos no és més que la lluita de la Dra. Melfi per intentar destil·lar el bé del mal, i així encarrilar d'alguna manera un creixent malestar interior en Tony Soprano, important mafiós de New Jersey.
La sèrie compta amb lectures a diversos nivells que la fan atractivíssima, uns personatges desenvolupats fins a l'infinit més luxós, un repartiment brillant (del que destaquen Gandolfini i Falco) i unes trames que no poden deixar indiferent i que no perden el temps amb tonteries.
Absolutament tot el seu metratge és excel·lent (al llarg de 86 episodis, alguns alts i baixos es perdonen), però l'última temporada és especialment absorbent i brillant.
Si la Dra. Melfi aconsegueix la seva fita és part del gran final d'aquesta gran sèrie.
Tal i com ha de ser. Tal i com ha de succeïr.

María

Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!

(He descobert per què les galetes maría es diuen María. La rodona i morena, creuament de Roseanne i la Moreneta, la que tots coneixem i mengem, era la néta del senyor Eugenio Fontaneda... )

Incògnites infantils innocents que falten per perdre: cinc.

Planetes

És divendres, quasi dissabte. Dies normals d’un mes normal d’un calendari que hem fet servir sempre.

Set dies impertorbables al pas bèl·lic dels mil·lennis. Marcant la mida d’uns passatges vitals que ens fan avançar cap a les incommensurables traces de l’espai.

Tot és voltar i crear mesos a cada gir lunar. Com qui crea petjades a cada pas, com qui camina en cercles, cercant un lloc entre els astres on mai poder parar.

Avançar i superar al mateix Sol, per retrobar-lo un any més tard, un any creat.

Però avui, en aquest precís instant, alguna cosa ha canviat en la manera com giren els planetes.

I ara jo vull seguir al mateix lloc.

Ara vull seguir sent ahir.

text presentat al concurs de cartes d'amor de Calafell, basat en aquest altre text.

el guanyador ha estat, com sempre, una munió de tòpics i de falta de gràcia que fan que, després de tres vegades de presentar-m'hi i haver aconseguit ser finalista, desisteixi finalment de canviar un premi internacional que sembla que visqui encarcarat en el passat. mai he pensat en guanyar-lo, però sempre s'espera que el text guanyador sigui millor que el propi.